Una vida escèptica, un tren ple de turistes, un jove de poble a la gran ciutat, Salvador Dalí i Gal•la, el malestar, la postmodernitat, els cassets de la infància, la ràdio, Screamin' Jay Hawkins, Peret, Marc Ribot, Chet Baker o Guillermina Motta donen significat a un disc completament lliure de prejudicis. Es diu Figaro, Figaro (Chesapik, 2010), i és el debut de VERY POMELO. Guitarres esmolades, palmes, un Hammond B3 perdent l’equilibri, una trompeta al més pur estil anys 50 i l'expressiva veu de Xarim Arasté ens porten un grup fora de context al mig d’un món completament capgirat.